Quotessence
Home / Quotes / Quote by Orhan Pamuk

Quote by Orhan Pamuk

“... recuerdo que lo que hace especial a una ciudad no son solo su topografía ni las apariencias concretas de edificios y personas, la mayor parte de las veces creadas a partir de casualidades, sino los recuerdos que ha ido reuniendo la gente que, como yo, ha vivido cincuenta años en las mismas calles, las letras, los colores, las imágenes y la consistencia de las casualidades ocultas o expresas, que es lo que mantiene todo unido.”

Quote by Orhan Pamuk

Author

Orhan Pamuk
Orhan Pamuk

Orhan Pamuk, born on June 7, 1952, is a renowned Turkish novelist. His works are characterized by their depiction of Turkish society, history, and culture, and have won him a wide audience. Pamuk has received the Nobel Prize in Literature and is considered a leading figure in Turkish literature. more

You May Also Like

“Hi ha ciutats secundàries que ja no són les ames del seu destí però amaguen en els seus carrers el tresor d’un gegant vençut. València és una d’elles. Amb el pas del temps el desdeny propi i alié les reduïx a tòpic. El tòpic preval com a mantra i sosté interpretacions fal·laces. Hi ha una resposta majoritària, la de propagar frases fetes. Era i és tan comú que mai va ser la meua. Les ruïnes no eren un decorat de ficció. El veïnat fugia, callava, mirava cap a un altre costat. Contràriament, les pedres exhalaven l’empremta d’una derrota per incompareixença.”

“Aquella deixadesa institucionalitzada era la bandera de les classes populars, la seua absència de gust pel debat, la criminalització de tot discurs crític i intel·lectual. Aquella aversió no permetia aprofundir ni per descomptat alimentar detalls metafísics que sostingueren la ciutat en un nivell hermenèuticament superior. Tot pegava voltes als tòpics: l’himne, la paella, les falles, la ressaca del conflicte idiomàtic, la misèria moral que emanava de les restes del franquisme. La València literària era una mòmia dissecada, un manual de trinxeres. La il·lustració havia passat de puntetes per davant dels nostres nassos, deixant-nos una ciutat arrasada i servil que es delectava en el seu espill; una ciutat cegada per la llum, la força de les aparences, l’instint de felicitat gregària. Al final aplegava a una conclusió: aquella màscara era una altra variant suïcida de la melancolia.”

“Lo digo ingenuamente, prefiero el aire libre del desierto, su cielo, su sublime y poética soledad, a estas calles encajonadas, a este hormiguero de gente atareada, a estos horizontes circunscritos que no me permiten ver el firmamento cubierto de estrellas, sin levantar la cabeza, ni gozar del espectáculo imponente de la tempestad cuando serpentean los relámpagos luminosos y ruge el trueno.”