Quotessence
Home / Topics / Melancolia Quotes

Melancolia Quotes

Browse 22 quotes about Melancolia.

Melancolia Quotes

“Nos enamoramos simultáneamente, de una manera frenética, impúdica, agonizante. Y desesperada, debería agregar, porque este arrebato de mutua posesión sólo se habría saciado si cada uno se hubiera embebido y saturado realmente de cada partícula del alma y el corazón del otro; pero ahí nos quedábamos ambos, incapaces hasta de encontrar esas oportunidades de juntarnos que habrían sido tan fáciles para los chicos callejeros.”

“Lacan destaca que é importante fazer a distinção entre a imagem narcísica i(a) e o que se desprende em sua própria constituição, a, já que este último está sempre velado, mascarado atrás do primeiro. Para ele, o melancólico necessita passar através de sua própria imagem para atingir esse objeto que o transcende e para dar-se conta de que sua queixa de ser nada em verdade não se dirige à sua imagem especular, ou seja, não é uma queixa de má aparência, porém de “ser o último dos últimos”. E não apenas de “ser”, mas também de “ter”, na medida em que a auto-acusação implica o ter sido arruinado. Lacan fala, ainda, em suicídio do objeto. Ele aponta que o objeto se constituiu, mas que por alguma razão desapareceu. Em suas auto-acusações, o melancólico está inteiramente no simbólico, assinala ele no seminário A transferência.”

“Proust ha explicado admirablemente por que no le interesaba un lugar sino cuando volvía a el; por que no encontraba sabor sino a lo ya visto, a lo ya experimentado, a lo ya vivido; por que, en suma, no comenzaba a gustar de las cosas sino a partir del momento en que recomenzaba. Este análisis se relaciona, a mi parecer,con la esencia misma de toda una clase de seres: aquellos que no han podido curarse de su infancia.Todo lo que en ellos florece tiene sus raíces en su pretérita infancia. Todas las cosas cuya expresión persiguen yacen en el silencio vehemente que la agitó.”

“Aquella deixadesa institucionalitzada era la bandera de les classes populars, la seua absència de gust pel debat, la criminalització de tot discurs crític i intel·lectual. Aquella aversió no permetia aprofundir ni per descomptat alimentar detalls metafísics que sostingueren la ciutat en un nivell hermenèuticament superior. Tot pegava voltes als tòpics: l’himne, la paella, les falles, la ressaca del conflicte idiomàtic, la misèria moral que emanava de les restes del franquisme. La València literària era una mòmia dissecada, un manual de trinxeres. La il·lustració havia passat de puntetes per davant dels nostres nassos, deixant-nos una ciutat arrasada i servil que es delectava en el seu espill; una ciutat cegada per la llum, la força de les aparences, l’instint de felicitat gregària. Al final aplegava a una conclusió: aquella màscara era una altra variant suïcida de la melancolia.”