Quotessence
Home / Topics / Catalan Quotes

Catalan Quotes

Browse 13 quotes about Catalan.

Catalan Quotes

“Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo. Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo. Una tal lliçó hem hagut d'entendre el meu poble i jo. La mateixa sort ens uneix per sempre: el meu poble i jo. Senyor, servidor? Som indestriables el meu poble i jo. Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo. Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo. A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo. Davallats al pou, esguardem enlaire el meu poble i jo. Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo.”

“Typical of Iberia, both the Basques and the Catalans claim the word comes from their own languages, and the rest of Spain disagrees. Catalans have a myth that cod was the proud king of fish and was always speaking boastfully, which was an offence to God. "Va callar!" (Will you be quiet!), God told the cod in Catalan. Whatever the word's origin, in Spain lo que corta el bacalao, the person who cuts the salt cod, is a colloquialism for the person in charge.”

“Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui —diuen— irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix.”

“Una de les falses expectatives que he experimentat està associada a l'oficialitat lingüística. Durant la dictadura, quan reflexionava sobre l'eventualitat que el català fos declarat algun dia llengua oficial —cosa que aleshores semblava una utopia—, imaginava que aquest fet comportaria el respecte automàtic per la legalitat i, per tant, un canvi immediat d'actituds lingüístiques prodiglòssiques. Ara, deu anys després de l'Estatut, ens adonem que aquelles idees eren unes falses expectatives i no sols perquè hi ha encara adversaris de l'oficialitat del català —els incidents a les comissaries i als jutjats ens en parlen prou— sinó, sobretot, perquè en el conjunt de la nostra societat hi ha una inèrcia que costarà molt de temps de superar. [...] Fet i fet, la declaració d'oficialitat no és suficient per conjurar tots els fantasmes que s'han anat imposant al llarg dels segles, no sols per culpa dels perseguidors de la llengua catalana, sinó també per la de molts catalans que han acceptat totalment o parcialment el lingüicidi. I tampoc no seria suficient —quants en quedaríem sorpresos!— si es declarés l'oficialitat exclusiva del català: com que els sistemes coercitius i expeditius quedarien exclosos, perquè en la nostra societat els mètodes autoritaris podrien provocar conflictes seriosos, hauria de passar molt de temps abans que es pogués aplicar de debò l'oficialitat exclusiva. En definitiva —i no és pas un frívol joc de paraules—, hauria de passar el temps necessari perquè aquella «exclusivitat» es pogués aplicar. I crec amb fonament que aquest temps necessari és el mateix que caldrà esperar en la situació actual, en què es perfila un règim d'oficialitat prioritària del català.”

“Els arguments alarmistes sobre l'ús del català coincideixen tots a reclamar un canvi radical d'estratègia en la política de normalització lingüística. No accepten o menysvaloren els resultats obtinguts dins aquest marc estratègic, que s'ha revelat positiu i eficaç en tants aspectes. En política lingüística, el consens assolit, principalment a Catalunya, és un atot de gran transcendència social, que seria suïcida de dilapidar. Repetim-ho: cal discutir, i en profunditat, tots els aspectes tàctics que es demostrin inútils o insuficients, cal reconsiderar i revisar moltes mesures de política lingüística tant al Principat com, sobretot, a les altres terres de llengua catalana, cal exigir una coherència més rigorosa entre els principis i la pràctica quotidiana, però seria un greu error polític que les insatisfaccions presents ens fessin perdre de vista l'encert essencial del procés de normalització lingüística i la seva estratègia. Així, doncs, siguem prudents a l'hora de considerar algunes de les propostes «miraculoses» que a vegades es formulen, perquè no podem malbaratar els avenços tan dificultosament aconseguits. Al capdavall, la convivència lingüística és un bé social no tan accessori com algunes veus semblen deixar entendre, amb manifestes incomprensions respecte als castellanoparlants. En definitiva, com ens ha recordat una vegada més Badia i Margarit, cal assumir que «si un dia el català desapareixia, això no seria pas perquè els no catalans no s'hi haguessin incorporat, sinó perquè els catalans l'haurien abandonat».”