Quotessence
Home / Quotes / Quote by Francesc Vallverdú

Quote by Francesc Vallverdú

“Els arguments alarmistes sobre l'ús del català coincideixen tots a reclamar un canvi radical d'estratègia en la política de normalització lingüística. No accepten o menysvaloren els resultats obtinguts dins aquest marc estratègic, que s'ha revelat positiu i eficaç en tants aspectes. En política lingüística, el consens assolit, principalment a Catalunya, és un atot de gran transcendència social, que seria suïcida de dilapidar. Repetim-ho: cal discutir, i en profunditat, tots els aspectes tàctics que es demostrin inútils o insuficients, cal reconsiderar i revisar moltes mesures de política lingüística tant al Principat com, sobretot, a les altres terres de llengua catalana, cal exigir una coherència més rigorosa entre els principis i la pràctica quotidiana, però seria un greu error polític que les insatisfaccions presents ens fessin perdre de vista l'encert essencial del procés de normalització lingüística i la seva estratègia. Així, doncs, siguem prudents a l'hora de considerar algunes de les propostes «miraculoses» que a vegades es formulen, perquè no podem malbaratar els avenços tan dificultosament aconseguits. Al capdavall, la convivència lingüística és un bé social no tan accessori com algunes veus semblen deixar entendre, amb manifestes incomprensions respecte als castellanoparlants. En definitiva, com ens ha recordat una vegada més Badia i Margarit, cal assumir que «si un dia el català desapareixia, això no seria pas perquè els no catalans no s'hi haguessin incorporat, sinó perquè els catalans l'haurien abandonat».”

Quote by Francesc Vallverdú

Work

Author

Francesc Vallverdú

Browse famous quotes and profile details for Francesc Vallverdú. more

You May Also Like

“Si escorre’s és la petite mort (i a mi m’ho sembla, perquè durant aquell instant breu i explosiu tot desapareix entre les flames), despertar-se al llit d’algú és la resurrecció. Ara bé, com que tan sols és una petita mort, la resurrecció que li correspon és sòrdida, i no m’escomet tant la joia de la nova vida com el pes de les obligacions. Tinc enginyeria a les nou del matí i soc al seu llit. A l’hora abans de l’alba, no acostumo a estar enamorat.”

“I què em caldria fer? Procurar-me un patró molt poderós, Le Bret, i, com una heura obscura que puja una paret, grimpar amb enganys, i a més, llepar-li les rajoles, veient que m'han clavat a la terra les soles? No, senyor!, que un banquer m'estimi per pallasso llepaculs que dedica sonets? No!, passo, passo! Afalagar, adular les passes d’un ministre per si m'adreça un gest que no sigui sinistre? No senyor! Empassar-me per esmorzar un gripau? Tenir el ventre gastat d'arrossegar-me al cau? I la pell dels genolls de nit i dia bruta? Ordenar a l'espinada que doblegui la ruta? No, senyor! Ser una estora als peus d’un idiota? Agitar l'encenser davant d'una carota? No, senyor! O saltar de faldilla en faldilla? O ser un gran homenet enmig d'una quadrilla? Potser passar la mar amb madrigals per rem i a la vela sospirs de vella? No fotem! No, senyor! Potser anar fins a can Seyrecet fer-me editar els versos, a quin preu? No, Le Bret! O fer-me elegir Papa en els pobres concilis formats per uns imbècils que van destil·lant bilis? No, senyor! Treballar perquè aplaudeixin altres un sonet que hagi fet, en lloc d'escriure’n d’altres? Trobar belles orelles de ruc, llargues i tristes? O viure amb l'objectiu de sortir a les revistes? Estar terroritzat com un que quasi es mor quan va veure el seu nom escrit al Mercure d'or? Calcular, esporuguit davant d'un anatema? Anar a fer una visita en comptes d’un poema? Relligar els aprovats o fer-me presentar? No, senyor! No, senyor!... Més m’estimo cantar, entrar, sortir, ballar, ser sol, sentir-me viure, mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure; anar amb el barret tort, contemplar l'univers, per un sí o per un no, barallar-me... o fer un vers! No tenir gens en compte la fama i la fortuna, poder, amb el pensament, enfilar-me a la lluna! No haver d'escriure un mot si de mi no ha sortit, i molt modestament poder-me dir: Petit, estigues satisfet de flors i fruits i fulles si és al teu jardí que en culls o bé n’esbulles! I si arriba el triomf, quan l'atzar ho ha dispost, no haver d'estar obligat a satisfer un impost, davant de mi mateix reconèixer-me els mèrits, no haver de pagar mai per uns favors pretèrits, i, encara que no sigui poderós el meu vol, que no arribi gens lluny, saber que hi he anat sol! Acte segon. Escena VIII.”

“Aquestes són les bigues de l'Antic Testament! T'escric aquestes ratlles mentre arriba una música Mentre pugen panolles i melons a l'andana Tota plena de terra de l'Antic Testament! Florien els versicles en arribar-te als pits Jo et diré l'Evangeli de les lloses perdudes Amor de terra fonda fundarem la maisó Obscè m'agrada el sota la mantellina! Tenim poltres vaixells Tenim Tirant el Blanc! Amor amor t'espere a la llarga finestra La finestra florida com la vara de nard M'obriràs la finestra i me n'entraré al llit Darem tots dos la festa taronges i llimones Unes cuixes llarguíssimes com el record de l'aigua!”