Quotessence
Home / Authors / Maria-Mercè Marçal

Maria-Mercè Marçal Quotes

Author

Filter quotes by topic

Famous Maria-Mercè Marçal Quotes

“Vas dir-me: aquest és el meu cos, la meva sang. Pren, menja i beu —vida i mortalla. Després, el pa llescat, ferit pel ganivet i el vi vermell vessat, tacant les estovalles. Sota l’esguard obscè d’un déu que t’usurpava les paraules. 2 Sagrada obscenitat del cos tocat per la promesa de la mort: intocable com un pària o com l’empremta d’un déu absent. Sigues sacrílega i retorna-li la qualitat humil dels cossos vius. 3 Com si em vingués de tu la carn, la sang de les paraules.”

“Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul —dues meitats bessones desparionades—. La meva llengua com un caragol silent ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa. Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa, i un bri d’esglai al cap de les antenes, m’emparro per l’escorça i estimo cada grop, cada fulla, i el corc que adesiara hi plora. Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap. Un camí-laberint de saliva brillant lliga els racons que el sol amb tall segur destria. El paisatge divers de la bola del món és el teu cos, avui, ofert, com un deliri de terra, al meu deler de boca viatgera.”

“Aquest mirall em diu que sóc ben sola i no hi fa res que el trenqui en mil bocins. He enfilat el carrer trist que va a escola i em marco, amb guix, entorn, els meus confins. La lluna riu, dins la nau que s'endola. I jo sembro amb pedretes els camins que em duen cap a mi, nit meva endins. Baixo al meu pou, amb bleix de corriola. Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna. M'arrenco el collaret d'agres estrelles i el mar se les empassa d'una a una. I et prenc el cor segur amb què cabdelles el teu destí, per fer, amb cartes velles, un solitari nou sobre la duna.”

“M'ets present com un déu com un diable. Avui t'he vist de cap a peus vermell. He assassinat l'aranya del castell i a les mans duc la copa: sóc culpable. Culpable a mitjanit i al tomb del dia quan l'herba lliga amb foc, per al festí, el llac i el cel on l'astre fa camí. L'aigua m'acull amb braços de follia. S'obren de cop portes i finestral. Avui l'amor té gust de ventolera i em fa plaer l'estrella i la destral. Veig papallones i les deixo enrera. Ullpresa vinc a tu per l'espiral del fum, amb vol de bruixa i amb granera.”

“Els teus llavis. La fruita. La magrana... Àngel rebel, tot olor de gingebre. Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre. Vine amb verdor de pluja. Sargantana que em fuges pels cabells, sense frontera, al bat del sol, ales d'ocell nocturn! Serves per cor la Lluna o bé Saturn i, als ulls, un tast de boira matinera. El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa. Com una serp, cargola't al meu ventre i cerca'm, amb verí d'amor, al centre. Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa. Ens fitarem errants, i en el desvari la lluna, cega, encendrà l'escenari.”

“Avui les fades i les bruixes s'estimen Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen. Han canviat entre elles escombres i varetes. I amb cucurull de nit i tarot de poetes endevinen l'enllà, on les ombres s'animen. És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella. Han ofert al no-res foc de cera d'abella i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç. Davallen a la plaça en revessa processó, com la serp cargolada entorn de la pomera, i enceten una dansa, de punta i de taló. Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera, esbalaïda veig que vénen cap a mi i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.”

“Hi ha un àngel sense cel al fons d'aquest mirall amb els llavis pintats de sol que va a la posta. Du un estigma a la pell que demana resposta i uns ulls esbatanats que fan d'amagatall a l'aiguat dels torrents. Porta el ròssec de l'astre dels boscos i dels anys. I un deix de fulles mortes. Com en país estrany, closes totes les portes, erra obstinadament, com si seguís un rastre. Uns senyals que no hi són, que, amb cendra de follia i amb alfabets prestats inventem per demà. El nuvolar més fosc es congria amb nosaltres, La pluja esborrarà tots els camins del sia. Pastarem somnis vells, sota un cel de lilà, amb el fang sense ahir, com si fossin uns altres...”

“Vuit de març Amb totes dues mans alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat. Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l'estrall i la por. Hi acudiran les bruixes de totes les edats. Deixaran les escombres per pastura del foc, cossis i draps de cuina el sabó i el blauet, els pots i les cassoles el fregall i els bolquers. Deixarem les escombres per pastura del foc, els pots i les cassoles, el blauet i el sabó I la cendra que resti no la canviarem ni per l'or ni pel ferro per ceptres ni punyals. Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida per arma i per escut a totes dues mans. El fum dibuixarà l'inici de la història com una heura de joia entorn del nostre cos i plourà i farà sol i dansarem a l'aire de les noves cançons que la terra rebrà. Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l'arbre de l'alliberament.”

“Que el pitjor mal que Zeus va modelar van ser les dones. Es pensen que ajudeni i res, de fet: els pitjors infortunis vénen a aquell que en té una. Cap dia no pot servar feliç qui s'hi refeixa, que no farà fora de casa seva la fam –hoste enemic i déu hostil-. Un jorn, hom creu que l'alegra la gràcia d'un déu o bé el favor d'algun mortal, i ella, trobant un retret, a baralla l'excita. On hi ha una dona, a aquesta casa, no és rebut de grat l'hoste que hi posa. La que sembla que tingui més senderi, segur que, al capdavall, ofèn molt més: embadalit l'espòs, tots els veïns xalen de veure aquest com també cau. Cadascú, quan l'esmenta, la companya pròpia lloa, i blasma la del altres. Tenint sort pariona, no ho veiem. Zeus la va fer com el pitjor dels mals. La posà com un nus que no es deslliga als peus, d'ençà que l'Hades va acollir els qui lluitaren per mor d'una dona.”