Quotessence
Home / Topics / Català Quotes

Català Quotes

Browse 207 quotes about Català.

Català Quotes

“Quarter d’hivern Aquesta fosca buidor que acompanya cada gest fa més trista la desfeta. Tan gran ha estat l’esforç, que el cor es mostra recelós de tornar a emprendre combat, com si la por li tenallés les forces. Lentament torno al vell quarter d’hivern perdut entre les dunes i el silenci on sé del cert que ningú no m’espera. Amb els ulls fits en l’horitzó llunyà hi evocaré en veu baixa el nom i el rostre d’aquells que, massa ingenus, han perdut, com jo, més que la vida en la contesa.”

“Vida secreta Només allò que és íntim sobreviu i, a poc a poc, es converteix en l’àmbit en què, cansat, reposo del desori de cada dia. Jo i els meus records salvats curosament de l’escomesa d’una vida viscuda com qui fa camí amb el vent de cara i no se sent gairebé mai compromès amb el ritme que li dicten els deures i les modes. Només l’imaginari converteix el fer i desfer en una altra lucidesa agosarada i tràgica. Després, tot el que quedi escrit a les parets dels sentits balbs serà vida secreta, l’única que em pertany i que puc sempre contemplar, temerari i desimbolt, com qui s’inventa una nova memòria.”

“A precari Des d’un ponent eixut, contradictori. Tot el que tinc és poc per redreçar dignament la malmesa singladura. Tampoc no em sobra temps. I, això no obstant, els versos pel seu compte bescanvien silencis per paraules i exigeixen un alt tribut de vida. No puc, doncs, reposar ni vull fer-ho. Més m’estimo veure’m entrar lentament al recinte que jo mateix he anat configurant i seure i esperar fins que algú em cridi des d’un ponent contradictori.”

“Elogi de l’enyor Posem que el fil de plata d’un afany et porti al cor del temps —si el temps té cor. Què faràs aleshores? Assajar tal volta de descriure l’inefable, o quedar embadocat davant d’aquell joc de miralls que ningú no s’explica? Quin ganivet de doble tall, el risc, que ningú no sap bé per on s’empunya! Més val que et facis ombra amb la teva ombra mentre desxifres el perfil de cada solc de la pell, l’enigma sorprenent, de tan familiar, de les arrugues i, a poc a poc, construeixes un lúdic retrat de tu mateix que t’acompanyi.”

“Així s’expressa el temps, sense cap llei d’impietat, i és bo saber-ho i dir-ho per assajar de viure amb els sentits i els sentiments en perpètua vigília. Mirar la vida cara a cara és un recomanable i prudent exercici d’humilitat, una activa i discreta conspiració que ens apropa a aquell nucli tan oblidat de nosaltres mateixos en què a vegades és dur descobrir-se. Créixer també és saber que la tristesa i fins i tot l’afront no són, per sort, exclusiva dels vils, sinó un grotesc patrimoni de tots, i que pels ulls dels marginats, dels pobres, dels vençuts, se’ns en va a tots plegats el goig de viure harmoniosament i amb alegria.”

“Paròdia Era plaent el viatge, i alegre; però de sobte varen bufar vents no gaire favorables i el vaixell, segurament poc ben patronejat, va anar durant un temps a la deriva i al capdavall, vençut, es va enfonsar. Amb restes del naufragi, tanmateix, m’he fet un baluard i ara em defenso tan bé com puc i sé dels vents terrals que tampoc solen ser gaire propicis. D’aquest joc de renúncies i fracassos jo i molts altres com jo en diem viure. Pel que he vist i llegit, últimament passen força sovint aquestes coses.”

“Gairebé res El gest, quasi furtiu, abans hauria desvetllat la incitant complicitat d’una actitud ardent, provocativa i dòcil. El joc era servit. Només calia deixar que fos el plaer qui dictés les normes i seguir-les, com un càlid, tumultuós capbussament del cos en el cos per sentir-se i retrobar-se. Era un esclat que no necessitava justificants ni tampoc frases fetes, perquè qualsevol llei de compromís li hauria fet minvar l’impuls, la força. I ara, en canvi, cansat i decebut, sempre em venç el recel, i el gest que em feia vibrar se’m converteix en un parany que contemplo amb temor, mentre els batecs de la sang se m’emplenen d’enyorança.”

“Potser el silenci per descobrir nous ritmes, potser la música per fer molt més intensos els ritmes del silenci. Els fulls dels llibres com un espai molt íntim que mai refusa. Del vent me’n quedo la inquietud que vibra a cada fulla. Pledejo encara, tossut i temerari, amb vells dimonis; un ritme greu compassa raonaments i dubtes. Amb les mancances m’he fet una cuirassa per sobreviure.”

“Fil, daures D'ajaures De fulles, I l'ull, es Queix d'Astres. Les clastres I els glabres Nins i Arbres Del blanc Salanc Que hi rimen De l'himen, De blanc, La sang I els ulls I els fulls De viure Tan lliures― De ser Quan ve L'Estiu I riu Quin cos Repòs Del Cor, Tresor Badat Que al prat Del cos Meu flors Encara S'amara. La Rata Que hi grata, Hi esputa La Puta Dient-te Dolenta Que “ho sento, Jo em rento Les mans.” Brillant Pols d’àn Gel, tants De judas. Les mudes Dels cels, Caus, vels De foc I joc, De fil Gentil D’olor. Gentil. Fredor.”

“SALVATGE COR Amb callats ocells, la bardissa Empara, salvatge capçal Contra el Cel, l'ai lluent, de nit Ferida, dels cors. I la drissa, La joia d'onades ventissa Que exalta al rompent de l'Oblit L'estiu, la vella mà del mal Que els llepa, l'eco que hi rellissa. Serpa paraula un somni, desclosa, Aurora encara. I el llit profund Dels furtius feliços, Absència, Vasta, com ells —cada cosa— Una preciosa Innocència. I la vida, llosca damunt.”

“JOIA Llum, galzes del migdia dels arbres que ara tanques, alta que acaricies les coloracions del temps—La fosca cella que el vent acotxa, cels d'escata de moll. Ànsia que et fas boca i el goig i el deler de ser l'aigua i els aires, plata encara, desesperant-se. Joia dels ulls, foc que encens, verda nit. Plomada de llum fosca la presència de besllum, sulla, al llindar. I els seus ulls flamissats, crits d'ala astorada el cel dels seus ulls ara, la brosta verd ànsia dels cors. Blanca mifa astorada és ara el cel. Pels cingles les flames dels arbres. Ja els crits cecs de la muntanya la nit que rep. Ja la vida, els seus ulls, incerta, flàmules.”

“Defecte, originàriament, deuria voler dir tant com dèficit i només això: una mena o altra de dèficit. La idea de defecte és oposada i simètrica a la 1a idea d’excés: “pecar per defecte o per excés”. Resulta curiós, tanmateix, que, de tota manera, també la majoria dels excessos acostumin a rebre, en el llenguatge usual, la qualificació de defectes. Mancança i sobreabundància són, de vegades, i en termes contradictoris, equivalents.”

“Aquest mirall em diu que sóc ben sola i no hi fa res que el trenqui en mil bocins. He enfilat el carrer trist que va a escola i em marco, amb guix, entorn, els meus confins. La lluna riu, dins la nau que s'endola. I jo sembro amb pedretes els camins que em duen cap a mi, nit meva endins. Baixo al meu pou, amb bleix de corriola. Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna. M'arrenco el collaret d'agres estrelles i el mar se les empassa d'una a una. I et prenc el cor segur amb què cabdelles el teu destí, per fer, amb cartes velles, un solitari nou sobre la duna.”

“M'ets present com un déu com un diable. Avui t'he vist de cap a peus vermell. He assassinat l'aranya del castell i a les mans duc la copa: sóc culpable. Culpable a mitjanit i al tomb del dia quan l'herba lliga amb foc, per al festí, el llac i el cel on l'astre fa camí. L'aigua m'acull amb braços de follia. S'obren de cop portes i finestral. Avui l'amor té gust de ventolera i em fa plaer l'estrella i la destral. Veig papallones i les deixo enrera. Ullpresa vinc a tu per l'espiral del fum, amb vol de bruixa i amb granera.”

“Els teus llavis. La fruita. La magrana... Àngel rebel, tot olor de gingebre. Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre. Vine amb verdor de pluja. Sargantana que em fuges pels cabells, sense frontera, al bat del sol, ales d'ocell nocturn! Serves per cor la Lluna o bé Saturn i, als ulls, un tast de boira matinera. El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa. Com una serp, cargola't al meu ventre i cerca'm, amb verí d'amor, al centre. Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa. Ens fitarem errants, i en el desvari la lluna, cega, encendrà l'escenari.”

“Avui les fades i les bruixes s'estimen Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen. Han canviat entre elles escombres i varetes. I amb cucurull de nit i tarot de poetes endevinen l'enllà, on les ombres s'animen. És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella. Han ofert al no-res foc de cera d'abella i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç. Davallen a la plaça en revessa processó, com la serp cargolada entorn de la pomera, i enceten una dansa, de punta i de taló. Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera, esbalaïda veig que vénen cap a mi i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.”

“Hi ha un àngel sense cel al fons d'aquest mirall amb els llavis pintats de sol que va a la posta. Du un estigma a la pell que demana resposta i uns ulls esbatanats que fan d'amagatall a l'aiguat dels torrents. Porta el ròssec de l'astre dels boscos i dels anys. I un deix de fulles mortes. Com en país estrany, closes totes les portes, erra obstinadament, com si seguís un rastre. Uns senyals que no hi són, que, amb cendra de follia i amb alfabets prestats inventem per demà. El nuvolar més fosc es congria amb nosaltres, La pluja esborrarà tots els camins del sia. Pastarem somnis vells, sota un cel de lilà, amb el fang sense ahir, com si fossin uns altres...”

“Vuit de març Amb totes dues mans alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat. Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l'estrall i la por. Hi acudiran les bruixes de totes les edats. Deixaran les escombres per pastura del foc, cossis i draps de cuina el sabó i el blauet, els pots i les cassoles el fregall i els bolquers. Deixarem les escombres per pastura del foc, els pots i les cassoles, el blauet i el sabó I la cendra que resti no la canviarem ni per l'or ni pel ferro per ceptres ni punyals. Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida per arma i per escut a totes dues mans. El fum dibuixarà l'inici de la història com una heura de joia entorn del nostre cos i plourà i farà sol i dansarem a l'aire de les noves cançons que la terra rebrà. Vindicarem la nit i la paraula DONA. Llavors creixerà l'arbre de l'alliberament.”

“Que el pitjor mal que Zeus va modelar van ser les dones. Es pensen que ajudeni i res, de fet: els pitjors infortunis vénen a aquell que en té una. Cap dia no pot servar feliç qui s'hi refeixa, que no farà fora de casa seva la fam –hoste enemic i déu hostil-. Un jorn, hom creu que l'alegra la gràcia d'un déu o bé el favor d'algun mortal, i ella, trobant un retret, a baralla l'excita. On hi ha una dona, a aquesta casa, no és rebut de grat l'hoste que hi posa. La que sembla que tingui més senderi, segur que, al capdavall, ofèn molt més: embadalit l'espòs, tots els veïns xalen de veure aquest com també cau. Cadascú, quan l'esmenta, la companya pròpia lloa, i blasma la del altres. Tenint sort pariona, no ho veiem. Zeus la va fer com el pitjor dels mals. La posà com un nus que no es deslliga als peus, d'ençà que l'Hades va acollir els qui lluitaren per mor d'una dona.”